divendres, 19 de novembre del 2010

Sense títol (avui no el necessita)


Hola. Com esteu? Aquests últims dies han estat complicats per mi. Per mi i per molta de la gent que m'envolta. Quant encara m'estava habituant a la vida "a casa" i a la tornada a la feina un dels meus millors amics va tenir una patacada molt forta en unes escales del metro de Barcelona i el van haver d'intervenir d'urgència. Ha estat molt greu. Han estat uns dies durs, de patir, de fer el cor fort i d'intentar observar la vida en positiu. Dies grisos i tristos que s'han tornat alegres i clars a mesura que l'Àlex s'ha anat recuperant. Cada visita, cada trucada s'ha convertit en un gran somriure banyat en petites llàgrimes d'emoció. I aquesta tarda la seva novia m'ha dit que demà potser li donen l'alta. Així ho espero. Ho desitjo. En tinc moltes ganes. I ell en té moltes més...  Perquè tinc moltes ganes de tornar a compartir converses, reflexions, tonteries i demés neures amb ell com si l'última setmana no hagués existit mai. Ho necessito.