Sense títol (avui no el necessita)

Hola. Com esteu? Aquests últims dies han estat complicats per mi. Per mi i per molta de la gent que m'envolta. Quant encara m'estava habituant a la vida "a casa" i a la tornada a la feina un dels meus millors amics va tenir una patacada molt forta en unes escales del metro de Barcelona i el van haver d'intervenir d'urgència. Ha estat molt greu. Han estat uns dies durs, de patir, de fer el cor fort i d'intentar observar la vida en positiu. Dies grisos i tristos que s'han tornat alegres i clars a mesura que l'Àlex s'ha anat recuperant. Cada visita, cada trucada s'ha convertit en un gran somriure banyat en petites llàgrimes d'emoció. I aquesta tarda la seva novia m'ha dit que demà potser li donen l'alta. Així ho espero. Ho desitjo. En tinc moltes ganes. I ell en té moltes més...  Perquè tinc moltes ganes de tornar a compartir converses, reflexions, tonteries i demés neures amb ell com si l'última setmana no hagués existit mai. Ho necessito.

Han estat dies complicats per pensar en altres coses. Dies complicats per pair el viatge. Tot just ara ho començo a fer. I em noto diferent a quant vaig marxar. No vull caure en tòpics i misticismes, no, però sí que em noto quelcom canviat. En la manera d'enfocar les coses. En la manera de prendre'm la vida. Segur que en aquest aspecte la caiguda de l'Àlex també hi ha ajudat. Sigui com sigui però, espero que el canvi sigui en positiu i ja hi haurà temps per reflexionar-hi detingudament.

Han estat dies també del blog abandonat. Tot i tenir mil i una històries per explicar i mil i una fotografies per ensenyar... però no sempre les paraules surten. Així que avui no us explicaré gaire res de les imatges que acompanyen aquest post. No cal. Un altre dia ho faré. Només us diré que són del S-21, l'escola cambotjana reconvertida en presó durant el règim dictatorial de Pol Pot. Va ser un dia important del viatge.

I va ser important perquè va ser el dia en que vaig començar a deixar-me anar. A partir d'aquella visita les coses van canviar. Vaig perdre la por inicial a fotografiar allò desconegut i vaig començar a gaudir de tot el que m'envoltava. Sense preses, sense aspiracions ni grans fites comercials que aconseguir. Tan-sols disfrutar de la fotografia. Deixant-me portar simplement per l'entorn i el temps.

I bé, aquesta és només una petita selecció de les imatges d'aquell dia mostrada i incentivada per les ganes que tenia d'escriure al blog. De mica mica ja aniré publicant els diferents mini-reportatges a la web, amb explicacions, detalls i reflexions, com cal. Una abraçada a tots i totes i fins aviat. FOTOS/ROGER LLEIXÀ