Post des de Bangkok

Hola a tothom! El dia de tornada s'acosta i aquí em teniu, esgotant les ultimes jornades a la caòtica capital tailandesa des d'on el proper dimecres agafaré l'avio de tornada a casa. Us haig de dir que m'hagues agradat mantenir-vos mes informats de com m'estaven anant les coses per terres asiàtiques però pel fet de no poder ensenyar-vos cap imatge (recordem que per culpa meva de no portar cap photoshop a sobre...) i també per la complexitat dels teclats asiàtics (digueu-li mandra d'intentar entendre'ls) ho vaig anar deixant fins al punt d'haver marxat de Laos sense escriure cap post... En fi, sort que ja em coneixeu :)

El viatge es podria dir que ha estat positiu. Ja tindre temps per reflexionar sobre tot el que m'ha aportat tant professionalment com personalment però aixi a priori estic molt satisfet. En l'ultim post us vareu trobar a un "Roger" una mica perdut sense saber com afrontar els reptes de fotografiar cares noves en situacions noves. Situacions que tot i no ser complexes de fotografiar (vida quotidiana, mercats, tradicions...) comporten un apropament directe i espontani a les persones fotografiades, sense cap motiu aparent, únicament el d'ensenyar les fotografies de les vacances als amics i coneguts. I es justament el no saber com reaccionaran aquestes persones el que sovint et fa pensar massa i et fa ser lent, perdent en l'oblit tot un seguit de fotografies que tu -dins del teu cap- ja havies vist i emmagatzemat.

Però deixeu-me raonar-ho una mica. Quant fotografio per un mitja de comunicació sempre tinc un motiu per fer-ho. Jo ho se i les persones que fotografio ho saben. I ho tenen present. Però quant viatjo aquest motiu no hi es. Jo puc pensar que si, que potser algunes imatges seran publicades, que seran penjades a la web, que molt probablement acabaré fent una exposició i gran part del material serà visionat, però les persones fotografiades no ho saben tot aixo, elles nomes veuen a un estranger fent-los fotos. I es per aixo que en aquest viatge he perdut fotos. S'han esfumat. No se si son moltes o poques. Tampoc ho vull saber. Però estic content de que hagi estat aixi. Perquè tot plegat m'ha fet reflexionar sobre com vull ser. Sobre quin tipus de fotografia vull fer. I m'ha ensenyat que sovint buscant la aprovació del subjecte fotografiat aquest et regala imatges molt millors que aquelles que s'han perdut. I per acabar, m'agradaria exemplificar-ho amb un exemple:

Fa uns dies vaig fer un trekking per la selva (si, un servidor fent trekking... ja se sap, per vacances es fan coses rares) i la principal atracció del qual era la visita a un parell de poblats de les ètnies laosianes Kmong i Hmong, a on hi passaríem la nit. Fotogràficament podia donar molt de si. Es un turisme relativament nou per aquí. En diuen eco-turisme. I haig de reconèixer que es una bona troballa. Doncs tu -com a turista- veus una part del país que difícilment podries veure per la dificultat d'acces i la impossibilitat de trobar els poblats sense un guia local, i els poblats -per la seva part- reben una part dels beneficis que els ajuden en el seu desenvolupament com a poble. Però no em vull estendre massa, ja us ho explicaré amb pels i senyals el dia que us ensenyi les imatges. La qüestió es que en aquest poblats es va fer estrictament necessari el demanar directament permís a les persones per poder-les fotografiar, doncs -com molt be ens va explicar el guia- al no estar gens acostumades era fàcil que s'ho prenguessin malament. I aixi ho vaig fer. Com que no sabia ni papa del seu idioma (nomes vaig aconseguir retenir el "yoyong" que vol dir hola) un simple gest amb la càmera es va convertir en la manera de demanar-los permís. El guia va recomanar ensenyar -los les imatges un cop fetes i va ser oli amb un llum. No nomes els nens gaudien veient les imatges en la petita pantalla sinó que joves i adults em van regalar algunes de les millors imatges que he fet en aquest viatge. Com a fotògraf em vaig sentir realitzat. I com a persona em vaig sentir satisfet. Satisfet perquè les dues parts estàvem contentes. Jo estava content perque tenia les meves fotografies. I les persones fotografiades estaven contentes simplement perquè s'havien vist retratades dins una capseta de plàstic. Res mes. Aixi de senzill. Sense cap complexitat. Era un motiu ben simple, però allà estava. I era suficient perquè tant ells com jo ens sentíssim a gust en la situació. Genial.

I res, que amb la tonteria ja us he fotut el rollo... Deixeu-me demanar perdo per les evidents faltes d'ortografia que hi ha. El corrector de softcatalà m'ha ajudat en el que ha pogut pobret. Fins ben aviat amics!