Hola senyor vídeo, vol ser amic meu?

 La pinta que farem els fotògrafs d'aquí un temps. Bé, salvant les diferències...

Fa dies que tenia aquest post a mig fer i no hi havia manera d'acabar-lo... però aquest cap de setmana he participat al Correcurts, un concurs de curtmetratges organitzat pel Festival Festicurts i la Cerveseria Venecia de Figueres i m'ha vingut com anell al dit. Perquè avui us vull parlar del nou amic dels fotògrafs... el vídeo.

Photoshop, amic o enemic?

Aquesta imatge va ser descalificada al Picture of the Year per excès de retoc. La foto original, a dins del post

Aquests dies a Perpinyà es respira fotoperiodisme. Bon fotoperiodisme. Fins el 17 de setembre s'està celebrant a la ciutat francesa el  22è Festival de Fotoperiodisme Visa Pour l'Image, la mostra actual més important de fotoperiodisme internacional, amb desenes d'exposicions -gratuïtes!- repartides per la ciutat i múltiples xerrades, conferències i tallers per als professionals acreditats. Per aquests últims, cal destacar la possibilitat d'ensenyar portfolis a les agències internacionals, per vendre reportatges o simplement fer contactes. És, al meu parer, un luxe que tota persona apassionada o no per la fotografia no s'hauria de perdre, doncs poques vegades es té la oportunitat d'observar els millors reportatges foto-periodístics del món en brut, directe del fotògraf, sense haver passat per cap intermediari. Un luxe, de veritat. I si teniu ganes de més informació al respecte deixeu-me recomanar-vos els tres posts que el company Toni Vilches ha dedicat al Visa d'enguany (Post 1, Post 2 i Post 3) amb les seves impressions i les millors exposicions per visitar. Però bé, encara que no ho sembli, jo avui no us parlaré del Visa, almenys no directament.

Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix

En Robin Townsend

Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix. És una realitat. I jo no seria el mateix. Perquè tot el que sé,  tot el que conec, ho he après d'ells. L'experiència ha fet la resta. Però si sóc com sóc, és gràcies a ells.  I no parlo dels companys redactors, dissenyadors i comercials del diari, que òbviament també han estat i són part important de la meva vida, però no, avui parlo dels companys fotògrafs. Aquells que, tot i no treballar en la mateixa empresa que jo,  tot i veure'ns una vegada cada molt, me'ls sento  igual de pròxims. Aquells que m'han convertit en el que sóc i ara us explicaré perquè. Avui, el post, va dedicat a ells.

Sobre sang, ètica i morbositat humana

Rescat d'un home ofegat al Port de la Selva

Fa molts dies que no publicava un nou post. Massa dies. I em sap greu per la gent que va entrant al blog a veure si he publicat alguna cosa i es troben amb un post ja llegit. Em sap greu, de debò. Tinc varis temes al tinter però massa sovint em falla la voluntat. I els dies passen massa ràpid... i jo escric massa lent. Intentaré ser més constant, perquè m'ho passo bé escrivint. A vegades les neures de la pròpia vida  m'ho fan oblidar. Però és cert. I avui volia escriure sobre la mort. La mort fotografiada. Perquè aquesta és una part important de la meva feina i les últimes setmanes així m'ho han recordat. Abans però, vull avisar que algunes imatges poden ferir sensibilitats. El tema és el que és. I les imatges són el que són.

Fotos que m'han marcat (2)

Fa uns anys -i en motiu del dia mundial del Sida- vam iniciar juntament amb una redactora de l'Empordà una sèrie d'entrevistes a malalts i familiars afectats directament o indirectament per aquesta malaltia. Tot un repte. Un repte que em va obligar a afrontar situacions de difícil solució. Un repte que em va permetre entrar a la vida d'unes persones i d'un col·lectiu per a mi fins llavors totalment desconegut. Un repte que em va fer créixer en tots els sentits.