La Guerra de Bòsnia: Escola de corresponsals de guerra

 

Fotografia de Ron Haviv

Per a molts foto-periodistes que avui anomenaríem consagrats la Guerra de Bòsnia va ser el seu camp d'aprenentatge. Tota una generació de foto-reporters va néixer a l'escola de Sarajevo, entre la pluja de morters serbis. A la capital de Bosnia-Herzegovina van aprendre a esquivar les bales a l'avinguda dels franctiradors, a dormir amb el soroll constant de les bombes, a donar veu a qui no en té, a conviure amb la mort constant... i que sempre és millor no fer cap foto que fer "la última foto". En definitiva, van aprendre a moure's pel que es coneix en l'argot de l'ofici com el Territori comanxe.

De visita per les "catacumbes" de Figueres

 Entrada per la Plaça del Sol

La setmana passada vaig tenir ocasió de baixar a les cloaques de Figueres per documentar les feines de millora que s'hi està duent a terme. No tenia cap informació del què em trobaria allà baix així que vaig al·lucinar bastant amb la grandària del forat. Un s'imagina un petit túnel a on en prou feines hi passa una persona adulta però no, tot el contrari, la riera de Figueres té unes dimensions considerables.

Recepta per cuinar una imatge curiosa

Ingredients necessaris:

• l'esquelet d'una autocaravana
• un cartell de carretera de color groc i blanc
• una mica d'ironia
• temps per perdre

Amb el cotxe ben aparcat a la cuneta i el peto reflectant correctament col·locat, agafarem l'esquelet nu d'una autocaravana cremada esperant pacientment la seva retirada i l'hi afegirem un cartell groc i blanc anunciant el començament de la comarcal GI-602. És molt important que aquest tingui un gran "Km0" al seu centre i que la llum diürna tingui una tonalitat rogenca. Hi posarem un polsim d'ironia... et volià!

I tot això per colar en el blog una imatge recuperada de l'arxiu...jeje FOTO/ROGER LLEIXÀ

Moments vs records

Amb els anys he après a entrar i sortir de la vida de les persones de forma totalment automàtica, sense dedicar gaire temps a pensar en el que realment comporta aquesta acció que diàriament duc a terme. Recordo que els primers anys reflexionava sovint sobre aquest fet i tenia molt present que era un privilegi el poder fotografiar petits fragment de la vida de la gent. A mesura que passen els anys però les novetats es converteixen en rutines i suposo que és normal que les sensacions també es desvirtuïn, fent que m'oblidi de la importància que realment té aquest fet.

Els reptes s'han d'afrontar

M'agrada la meva feina. M'agrada la sensació de viure el dia a dia. M'agrada no saber a on estaré i què estaré fotografiant la setmana que bé. És una sensació fugaç i poc duradora, doncs la majoria de dies la realitat no és gens excitant i la monotonia fa acte de presència, però de tant en quant apareix un repte que em recorda que aquesta sensació existeix i que gràcies a ella faig el que faig i sóc el que sóc. Avui vull explicar un d'aquest reptes. Un repte que em va satisfer i defraudar a parts iguals. El dia que vaig entrar a fotografiar en un prostíbul.

Adéu amic flash

No m'agrada el flash. Així de clar. Hem estat bons amics i haig de reconèixer que ha estat un gran company de feina. Un bon aliat en les situacions difícils. Durant molt de temps. Massa temps. Però les regles han canviat. Les meves regles.... Tampoc és que haguem de partir peres definitivament. Segurament seria massa traumàtic i no seria bo ni per ell ni per mi. Però haig de desenganxar-me de la seva dependència. Perquè fer fotos amb ell és més fàcil. Si no tens llum tranquil, cap problema, n'hi poses. Així de senzill. I jo tinc ganes de complicar-me una mica la vida.