Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix

En Robin Townsend

Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix. És una realitat. I jo no seria el mateix. Perquè tot el que sé,  tot el que conec, ho he après d'ells. L'experiència ha fet la resta. Però si sóc com sóc, és gràcies a ells.  I no parlo dels companys redactors, dissenyadors i comercials del diari, que òbviament també han estat i són part important de la meva vida, però no, avui parlo dels companys fotògrafs. Aquells que, tot i no treballar en la mateixa empresa que jo,  tot i veure'ns una vegada cada molt, me'ls sento  igual de pròxims. Aquells que m'han convertit en el que sóc i ara us explicaré perquè. Avui, el post, va dedicat a ells.

En Toni Vilches i, al fons, en Miquel Ruiz

A fotògraf hi pots arribar per varis camins. Pots estudiar-ne un post-grau, un taller, pots tenir vocació i aficionar-te des de petitet, fins hi tot s'hi pot arribar per tradició familiar heretant un negoci... les possibilitats són moltes i totes són igual de vàlides. A mi el destí em va portar a col·laborar durant unes vacances d'estiu en el setmanari Empordà. D'això ja fa dotze anys. Els textos a màquina dels col·laboradors i les receptes de cuina van ser els meus inicis en el món del periodisme, les notes de premsa i alguns reportatges les seguiren durant un temps però ràpidament vaig abandonar la lletra escrita per passar-me a la imatge impresa. La veritat és que no us sabria dir ben bé com va passar. Suposo que va ser una progressió natural motivada primer per el fotògraf que hi havia en aquell temps a l'Empordà, en Manel Pèrez, i recolzada seguidament per en Santi Coll, director del rotatiu. A ells també els hi dec una part de tot. Sigui com sigui però, el temps m'ha convertit en el fotògraf que sóc ara. I si el carrer va ser la meva escola de fotoperiodisme, és lògic pensar quins varen ser-ne els professors.

La Conxi Molons

I és que els companys em van ensenyar -directa o indirectament- "les lliçons" de la professió. Com i quan t'has de moure, què interessa als mitjans, què pots i no pots fer... es podria dir que en vaig tenir prou amb les classes pràctiques. Observant i repetint. Observant i repetint. I sí, cagant-la moltes vegades, centenars de vegades, però totes elles necessàries per anar avançant. I entre totes les coses, vaig aprendre també a formar part del col·lectiu.

S'ha de reconèixer que som un col·lectiu curiós i particular. No em d'oblidar que tots treballem per mitjans de comunicació diferents. Mitjans grans i mitjans més petits, mitjans locals, nacionals o internacionals, però mitjans tots ells en situació de competència directa enfrontats dins d'un ferotge mercat d'exclusives, nombre de lectors i regals en forma de tupperware i jerseis del Barça. Mitjans enemistats entre ells... en tots els nivells. I amb aquest panorama es podria arribar a pensar que la relació entre fotògrafs hauria de ser molt competitiva, doncs si "jo tinc la foto i tu no la tens els meus superiors estaran la mar de contents amb mi per tenir una exclusiva que els altres no tenen..." però no, això per sort no és així, entre companys no hi ha guerra d'audiències. Hi ha respecte i companyerisme. Hi ha ajuda si fa falta. I és important que sigui així.

En Lluís Serrat

I entre fotògrafs també hi ha fotografies. Ens retratem entre nosaltres. És un fet constatable. Sovint els minuts d'espera s'allarguen i una bona manera de matar el temps és fent justament el que sabem fer. Amb l'excusa de provar la llum i els paràmetres de la càmera ens immortalitzem per deixar constància de que nosaltres també existim. I la veritat és que m'hagués agradat mostrar en un sol post a tots aquells fotògrafs que hi haurien d'aparèixer, però hauria estat molt complicat per no dir del tot impossible. Així que he recuperat alguns retrats de l'arxiu més recent que m'agraden especialment. És només doncs una petita mostra dels meus companys.

La Rosana Vidal

I bé, aquest post és únicament això. Un homenatge i un recordatori personal cap a unes persones que m'han ajudat molt i amb els que he tingut i tinc la oportunitat de compartir neures, ambicions, tonteries i frustracions. Alguns més afins que d'altres però tots pertanyents a un col·lectiu, al de foto-periodistes, en agonia lenta i constant per culpa dels temps que ens ha tocat viure i amb un futur força incert però espero que existent. El nostre petit món ha canviat radicalment els últims anys i ja no som tan necessaris com ho érem abans. És necessari evolucionar i reinventar-nos per trobar el nostre lloc. La supervivència del col·lectiu. Perquè espero que d'altres, com jo, també tinguin la oportunitat d'entrar a formar-ne part i aprendre, des del carrer, "les lliçons" de la professió. FOTOS/ROGER LLEIXÀ