Rescat d'un home ofegat al Port de la Selva
Fa molts dies que no publicava un nou post. Massa dies. I em sap greu per la gent que va entrant al blog a veure si he publicat alguna cosa i es troben amb un post ja llegit. Em sap greu, de debò. Tinc varis temes al tinter però massa sovint em falla la voluntat. I els dies passen massa ràpid... i jo escric massa lent. Intentaré ser més constant, perquè m'ho passo bé escrivint. A vegades les neures de la pròpia vida m'ho fan oblidar. Però és cert. I avui volia escriure sobre la mort. La mort fotografiada. Perquè aquesta és una part important de la meva feina i les últimes setmanes així m'ho han recordat. Abans però, vull avisar que algunes imatges poden ferir sensibilitats. El tema és el que és. I les imatges són el que són.
Accident mortal a Figueres
Com a fotògraf immortalitzo els millors i els pitjors moments de les persones. A això em dedico. No és una cosa gaire especial ni exclusiva. Milions de persones ho han fet abans que jo i milions de persones ho faran després. Però m'agrada pensar que formo part del meu temps, i que en deixo constància.
I el pitjor que li pot passar a una persona és morir. Perquè a ningú li agrada morir, però és llei de vida, naixem, vivim i morim. A tothom li passa. Però a vegades aquest fet normal i quotidià es converteix en estrany i diferent, i és llavors quan la necrològica és converteix en notícia. Perquè morir en un hospital de mort natural rodejat dels teus és una cosa. Morir en mig del carrer rodejat de persones que no has vist mai és ben diferent. I les situacions poden ser ben variades: accidents laborals, de trànsit, morts sobtades, assassinats... tot són notícies. No són necrològiques. Són fets que se surten del normal i que a la gent li interessa conèixer què ha passat. O així ho creuen els mitjans de comunicació. Jo no ho sé. Suposo que hi ha gent per a tot. Però el que sí que tinc clar -i els anys m'ho m'ho han demostrat- és que si hi ha sang molt millor.
I el pitjor que li pot passar a una persona és morir. Perquè a ningú li agrada morir, però és llei de vida, naixem, vivim i morim. A tothom li passa. Però a vegades aquest fet normal i quotidià es converteix en estrany i diferent, i és llavors quan la necrològica és converteix en notícia. Perquè morir en un hospital de mort natural rodejat dels teus és una cosa. Morir en mig del carrer rodejat de persones que no has vist mai és ben diferent. I les situacions poden ser ben variades: accidents laborals, de trànsit, morts sobtades, assassinats... tot són notícies. No són necrològiques. Són fets que se surten del normal i que a la gent li interessa conèixer què ha passat. O així ho creuen els mitjans de comunicació. Jo no ho sé. Suposo que hi ha gent per a tot. Però el que sí que tinc clar -i els anys m'ho m'ho han demostrat- és que si hi ha sang molt millor.
La retirada d'un cadàver assassinat a Sta. Margarita
I és que la sang ven. Més que qualsevol altra cosa. Forma part de la naturalesa humana. La nostra naturalesa. Només cal fer una ullada a la història per veure que totes les cultures han tingut la seva dosis de sang gratuïta: El circ romà, la inquisició, els linxaments públics... la morbositat no és un invent modern. I és ven vigent. L'únic que a dia d'avui ens conformem en veure'n només imatges.
I qui proporciona aquestes imatges al ciutadà? Els mitjans de comunicació. I qui les proporciona als mitjans de comunicació? Els fotògrafs i els camarògrafs. I és justament en aquest punt quan entra en joc l'últim concepte dels triangle viciós: l'ètica fotogràfica. Perquè en definitiva som nosaltres -els fotògrafs- els que decidim què i com fotografiem un fet. I si bé és cert que un mitjà de comunicació pot exigir l'entrega de sang fresca, un fotògraf hauria de ser lliure de decidir la seva elecció.
I qui proporciona aquestes imatges al ciutadà? Els mitjans de comunicació. I qui les proporciona als mitjans de comunicació? Els fotògrafs i els camarògrafs. I és justament en aquest punt quan entra en joc l'últim concepte dels triangle viciós: l'ètica fotogràfica. Perquè en definitiva som nosaltres -els fotògrafs- els que decidim què i com fotografiem un fet. I si bé és cert que un mitjà de comunicació pot exigir l'entrega de sang fresca, un fotògraf hauria de ser lliure de decidir la seva elecció.
El macabre assassinat del 5 d'agost a Figueres per culpa d'un xoc de trànsit
Fa dos setmanes un home va agredir a un altre fins a provocar-li la mort en un dels llocs més transitats de Figueres. Eren prop de la una del migdia. El motiu: una suposada discussió de trànsit. La casualitat va fer que jo -pocs moments després- passés per allà, just quan els equips mèdics estaven intentant reanimar a la víctima. Vaig estacionar el vehicle, em vaig posar el braçalet acreditatiu i vaig fer la meva feina. Vaig fotografiar sang. Molta sang. Mai abans n'havia vist tanta en directe. I quan en vaig tenir prou, vaig marxar.
I va arribar el moment d'enviar les imatges. I l'ètica va aparèixer. Què havia de fer? Jo tenia imatges de tot tipus, amb més o menys grau de morbositat, però sabia que si les enviava totes el més segur és que em publiquessin les més escabroses. I potser algú es preguntarà perquè les havia fet les imatges més macabres si ara no les volia publicar? Perquè provocar-me innecessàriament aquest dilema? És curiós, certament, però la resposta és molt fàcil. I és que en aquells moments no hi penses en la ètica. Només fotografies. No veus una persona, veus un cadàver, i m'espanta pensar en que la seva visió ja no m'afecta.I fas la foto. Perquè és la teva feina. Però l'envies?
Posteriorment he parlat sobre el tema amb companys i alguns d'ells opinen que s'han d'enviar totes les fotos, doncs la responsabilitat no és teva per fer-les, sinó del diari per publicar-les. En el cas que avui ens ocupa el meu òrgan censor particular va fer la seva feina i algunes imatges no van sortir -ni sortiran mai- de l'ordinador. Però què n'opineu vosaltres? Qui ha de posar els límits? El fotògraf? Els mitjans de comunicació? El propi ciutadà? FOTO/ROGER LLEIXÀ
Posteriorment he parlat sobre el tema amb companys i alguns d'ells opinen que s'han d'enviar totes les fotos, doncs la responsabilitat no és teva per fer-les, sinó del diari per publicar-les. En el cas que avui ens ocupa el meu òrgan censor particular va fer la seva feina i algunes imatges no van sortir -ni sortiran mai- de l'ordinador. Però què n'opineu vosaltres? Qui ha de posar els límits? El fotògraf? Els mitjans de comunicació? El propi ciutadà? FOTO/ROGER LLEIXÀ
Jo penso que la responsabilitat no hauria de recaure només en una persona.
ResponEliminaNo crec que hagi de decidir-ho el fotògraf, però tampoc els mitjans de comunicació.
Suposo que lo "ideal" seria que entre uns i els altres decidissin que és millor. Però que és el millor? penso que aquesta és la pregunta més difícil.
Personalment crec que no hi hauria d'haver censura, crec que les coses s'haurien d'ensenyar tal i com som.
Per altra banda mai sabem a qui poden arribar aquestes imatges, i potser una imatge amb molta sang vista per un nen petit pot crear un trauma, és cert!!
Bé, no sé si he respós gaire bé a la pregunta, però és que no era fàcil!!jejeje
Per cert, molt ben escrit!!!
Una abraçada
Hola Roger. Em quedo amb "la deontologia de la contenció" de Josep Maria Casasús: D'acord amb aquest codi, s'hauria d'impedir la publicació de fotografies que faltin el respecte que mereix la intimitat de les víctimes; que accentuïn l'aflicció de familiars, amics i persones pròximes a les víctimes, i que provoquin la repulsió de persones que no necessàriament han de ser pròximes a les víctimes.
ResponEliminaÉs cert que a través de la fotografia hem de deixar constància sobre fets dramàtics, que formen part de la nostra pròpia realitat, però, des del meu punt de vista, la imatge ha d'informar, ha de donar peu a la reflexió i defugir en la mesura del possible de la morbositat.
Està bé que encetis aquest debat ara, que vivim en una societat que té la violència i la brutalitat humana com a component rutinari dels mitjans de comunicació, principalment de la televisió.
Ens veiem.
Roger! Penso que tu mateix et respons: "sabia que si les enviava totes el més segur és que em publiquessin les més escabroses". El fotògraf pot ser qui, per ètica professional, acabi posant el límit perquè els mitjans no en solen tenir gaire, i cada vegada menys. Jo sempre acabo pensant en els familiars de la persona morta. Si jo fos un d'ells no m'agradaria gens veure aquestes imatges en un diari, a la tv o on sigui. No sé si només això justifica el fet de no publicar-les però estem parlant d'ètica i no de normativa i si els mitjans no actuen en conseqüència perquè no hi ha cap norma que els obligui a fer-ho, algú altre, potser el fotògraf, ho hauria de fer, no?
ResponElimina