Els reptes s'han d'afrontar

M'agrada la meva feina. M'agrada la sensació de viure el dia a dia. M'agrada no saber a on estaré i què estaré fotografiant la setmana que bé. És una sensació fugaç i poc duradora, doncs la majoria de dies la realitat no és gens excitant i la monotonia fa acte de presència, però de tant en quant apareix un repte que em recorda que aquesta sensació existeix i que gràcies a ella faig el que faig i sóc el que sóc. Avui vull explicar un d'aquest reptes. Un repte que em va satisfer i defraudar a parts iguals. El dia que vaig entrar a fotografiar en un prostíbul.

Sense cap ganes d'entrar en el terreny de la morbositat, començaré dient que era un tema que tenia ganes de fer des de feia temps. Cada dia tots nosaltres veiem i convivim amb unes noies que exerceixen la prostitució de carretera i que només són la punta de l'iceberg de tota una xarxa de pisos i locals a on la prostitució hi és present les vint-i-quatre hores del dia. Un món desconegut per la majoria i oblidat i ignorat per la massa política del nostre país. Però no voldria començar aquí un debat sobre la legalitat/il·legalitat de la prostitució, tan sols remarcar que com a fotògraf tenia la necessitat de veure aquest món amb els meus propis ulls i a poder ser fotografiar-lo. Gràcies a la bona feina d'una companya redactora la oportunitat va arribar en forma de reportatge sobre l'afectació de la crisis econòmica en el món de la prostitució. El lloc: un dels prostíbuls més grans de la zona de la Jonquera. El repte: il·lustrar el reportatge com fos possible. Tenia molt clar que volia fotografiar a les noies amb el màxim respecte. Volia fugir de la morbositat i del pit i cuixa desmesurat. Els dies previs vaig intentar visualitzar el que em trobaria allà dins però de res em va servir.

Vam arribar al prostíbul sobre les deu de la nit. Era dijous. Després d'esperar una estona a que el gerent acabés de sopar, aquests ens va atendre molt amablement i ens va convidar a entrar. A dins, el mercat estava obert. Les noies, mig nues, desfilaven amunt i avall buscant clients, insinuant-se descaradament a qualsevol home que passés pel seu costat. Els clients, agrupats o no, intentaven tocar tanta carn com podien mentre les pobres noies es feien les simpàtiques. Hi havia molta més llum de la que m'hagués imaginat però era totalment inútil donada la situació. Les possibilitats de treure la càmera allà al mig eren totalment inexistents. El gerent m'ho va dir ben clar: "mira, tu fes el que vulguis, però les noies quant veuen una càmera fugen com les mosques i als clients no crec que els hi faci cap gràcia sortir". No tenia cap ganes de fer fotos d'amagat així que després de quatre hores dins d'aquell local vaig marxar sense cap fotografia. La redactora havia fet la seva feina magistralment. Tenia tota la informació que necessitava i un gran reportatge s'estava gestant dins del seu cap, però jo havia fallat, no tenia ni una sola imatge per il·lustrar-lo. Estava totalment frustrat.

Abans de marxar vam pactar amb el gerent la possibilitat de tornar-hi l'endemà a mitja tarda, pensant que no hi hauria gaire clientela i fer la meva feina fos més fàcil. Però estava del tot equivocat. A les quatre de la tarda el local estava ple. La cosa no pintava gens bé... Era necessari sortir d'allà amb alguna fotografia així que la redactora li va proposar al gerent la possibilitat de fotografiar el lloc a on es canviaven les noies. Va accedir i ho va anar a preguntar a les noies que hi havia llavors dins la petita habitació ple de miralls i banquetes. Ens hi va acompanyar i em va dir que fes el que pogués, que l'únic que havia de tenir en compte és que no podia sortir cap noia de cara i -atenció- tampoc podia ser reproduït cap tatuatge dels que portaven estampats les noies a múltiples parts del seu cos. Un bon repte si senyor! En total, uns pocs minuts dins aquella habitació mal il·luminada amb les noies nervioses preguntant el motiu de perquè les estava fotografiant. No us ho negaré, vaig suar, i molt.

 

Algunes de les fotografies resultants són les que il·lustren aquest post. Al començament de tot he dit que aquest repte em va satisfer i defraudar a parts iguals. Estic satisfet per haver aconseguit aquestes imatges però també estic defraudat per no poder haver-ne fet moltes altres que vaig visualitzar clarament dins el meu cap però que la situació i la realitat del moment va fer impossible la seva realització. Recordo una noieta quasi nua ajupida sota la típica cabina telefònica de color verd amb el telèfon a la mà. Una imatge perfecte i molt il·lustrativa que no sortirà mai del meu cap. I així ha de ser perquè la situació així ho va voler. Perquè els reptes s'han d'afrontar, tot i sabent que la majoria de vegades no sortiran com un vol. FOTOS/ROGER LLEIXÀ