La Guerra de Bòsnia: Escola de corresponsals de guerra

 

Fotografia de Ron Haviv

Per a molts foto-periodistes que avui anomenaríem consagrats la Guerra de Bòsnia va ser el seu camp d'aprenentatge. Tota una generació de foto-reporters va néixer a l'escola de Sarajevo, entre la pluja de morters serbis. A la capital de Bosnia-Herzegovina van aprendre a esquivar les bales a l'avinguda dels franctiradors, a dormir amb el soroll constant de les bombes, a donar veu a qui no en té, a conviure amb la mort constant... i que sempre és millor no fer cap foto que fer "la última foto". En definitiva, van aprendre a moure's pel que es coneix en l'argot de l'ofici com el Territori comanxe.

En paraules d'Arturo Pérez Reverte -que va cobrir el conflicte com a corresponsal de TVE- "el Territori comanxe és el lloc on l'instint et diu que paris el cotxe i facis mitja volta. El lloc on els camins estan deserts i les cases són ruïnes cremades; on sempre és capvespre i camines enganxat a les parets, cap als trets que sonen a la llunyania mentre escoltes el soroll dels teus passos sobre els vidres trencats, és on els sents cruixir sota les teves botes i encara que no veus a ningú saps que t'estan mirant. A on no veus fusells, però els fusells si et veuen a tu". D'ell és el gran llibre "Territorio comanche", que relata en forma de novel·la la seva experiència com a corresponsal de guerra als Balcans i que posteriorment va ser traslladat a la gran pantalla amb una pel·lícula també molt recomanable i de mateix nom.

Molts són els reportatges, llibres i documentals que van sorgir del conflicte a l'antiga Iugoslàvia. Personalment, la primera imatge que il·lustra aquest post -del fotògraf Ron Haviv- és una de les que més m'han marcat. M'imagino el fotògraf, prement l'obturador en el moment exacte en el que el soldat aspirava el fum del cigarret tot passant sota la imponent pintada de benvinguda a Sarajevo. Sens dubte, una gran imatge.

Miguel Gil Moreno

Destacar que a Bòsnia es va formar el camarògraf català Miguel Gil, advocat de professió que, després de veure les desgràcies per a les que estava passant el poble bosnià, va deixar la seva exitosa feina i es va plantar amb la seva moto en mig de Sarajevo, per ajudar en el que fos, convertint-se amb el temps en un dels camarògrafs més humans que el periodisme internacional ha vist. Desgraciadament va morir en una emboscada a Sierra Leona l'any 2000. En un proper post intentaré explicar més extensament la seva vida.

  

I és que la mort per desgràcia també sega la vida de nombrosos corresponsals de guerra. Són aquells  als que la guerra no els deixa aprendre més. I no voldria acabar el post sense tenir un record pel fotògraf barceloní Jordi Pujol Puente, que cobria el conflicte bèl·lic a l'antiga Iugoslàvia pel rotatiu Avui i que va perdre la vida en esclatar-li un morter molt a prop seu. Era el 17 de maig de 1992. Tenia 25 anys.  El seu primer gran conflicte. De ben segur, de no haver tingut la mala sort d'estar en el lloc equivocat en el moment equivocat, hagués esdevingut un gran fotògraf. Però la mort el va atrapar abans.

Amb aquest post inicio una sèrie de post en els que parlaré sobre el món dels corresponsals de guerra. És un món que sempre m'ha interessat i que els últims anys ha patit un canvi de valors molt important, en gran part degut a les pressions de les grans multinacionals de la informació. Així que només em queda dir: continuarà...