Amb els anys he après a entrar i sortir de la vida de les persones de forma totalment automàtica, sense dedicar gaire temps a pensar en el que realment comporta aquesta acció que diàriament duc a terme. Recordo que els primers anys reflexionava sovint sobre aquest fet i tenia molt present que era un privilegi el poder fotografiar petits fragment de la vida de la gent. A mesura que passen els anys però les novetats es converteixen en rutines i suposo que és normal que les sensacions també es desvirtuïn, fent que m'oblidi de la importància que realment té aquest fet.
Avui vull recordar-me a mi mateix que ser foto-periodista implica moltes coses, i entre elles la més important és la d'immortalitzar els millors i els pitjors moments de la gent que t'envolta. Ja sigui l'eufòria desfermada d'un equip guanyador, l'enterrament d'una persona estimada per tot un poble, o -com en la imatge que il·lustra el post- el simple bany diari d'un veí de Roses. Són només fotografies. Són només moments. Més o menys importants. Però tots ells formen part de la vida d'una o vàries persones. I per elles són grans moments, instants que recordaran en el temps. Bons i dolents.
No són els meus moments, jo només els fotografio, però sí que són els meus records, perquè la gent els comparteix amb mi. I és justament aquest fet el que em fascina i em motiva a seguir fent el que faig. Perquè aquesta feina m'omple de records i experiències, que en gran part no són meves, però que em fan sentir viu. Òbviament, fotografiar un partit de futbol de primera catalana o la fira d'alguna fruita no serien els reportatges més motivants per mi, però de tant en quant fotografio una persona, un lloc o un fet que m'aporta molt més del que jo li ofereixo a canvi. I és genial.
I és gràcies a vosaltres. Perquè un foto-periodista sense persones és com un flequer sense farina. No pot fer res. No té cap raó de ser. No existiria. És molt important que no ho oblidi... FOTO/ROGER LLEIXÀ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada