En mig de l'onada de calor... NEU!

En mig d'una forta onada de calor -d'aquelles que et fan dormir en calçotets- avui recupero algunes imatges de la nevada històrica d'aquest passat mes de març. La veritat és que des de que les vaig descarregar a l'ordinador encara no me les havia mirat amb deteniment, segurament degut al desgast d'aquells dies i a la vagància i oblit posterior. Però bé, com que rectificar és de savis ha arribat  el moment de recuperar-les del sempre caòtic disc dur. Recordo bé aquell dia, va ser el meu primer contacte -professionalment parlant- amb la neu. Com tots, jo també he fotografiat "un dia a la neu" amb la família, però mai abans l'havia fotografiat en el seu màxim esplendor. I sí, perquè no dir-ho, va ser emocionant.

Com cada dilluns al matí la meva principal tasca era la d'anar a la redacció a descarregar la feina del cap de setmana. I com cada dilluns, un cop descarregada la feina i sempre que no sorgís un encarreg fotogràfic d'última hora em podia considerar en dia festiu. Però aquell dilluns era especial. Deien que havia de nevar. I certament no vaig tardar gaire a adonar-me'n. Al sortir de casa, petites volves de neu van començar a caure del cel. Fèia molts anys que no nevava a la plana. Era bonic.

Un cop descarregada la feina no semblava que la cosa anés gaire a més. Eren quatre tristes volves. Res d'espectacular.  No donava per fer una portada. Així que amb el director del setmanari vam decidir acostar-nos fins a Llers, a veure si allà la cosa era més seria i en podíem treure alguna cosa de profit. I sí, certament a Llers la cosa era més seria...

No podíem quedar-nos setiats -dia de tancament de la edició- així que veient que la cosa empitjorava per moments i havent fet unes quantes fotos de recurs vam tornar a la redacció. Figueres ja era un caos. En pocs minuts la neu havia fet estralls en carrers i voreres i els cotxes havien adquirit vida pròpia. Finalment, vam poder tornar a la redacció. Conscient del potencial fotogràfic de la situació vaig abrigar-me amb el primer que vaig trobar al penjador -la típica jaqueta abandonada- i vaig marxar direcció al centre. Figueres havia canviat. Era bonica i caòtica alhora. I la poca gent que hi havia pels carrers em regalava imatges genials. Feia fred, anava tot xop i la condensació entelava constantment l'objectiu de la càmera... però m'ho estava passant pipa!

Al cap d'una horeta voltant pels carrers vaig tornar a la redacció a descarregar fotos. Ja teníem portada. Una portada d'aquelles que es guarden pel record. No parava de nevar així que havent dinat un entrepà vaig tornar a sortir. Quedava molt poca gent pels carrers. Caminar es feia cada cop més feixuc i veient que el meu cansament creixia per moments vaig abandonar la recerca de més imatges. Ara hi penso i sé que hagués pogut fer moltes més fotos aquell dia. Fotos que costarà que es repeteixin. Segur. Però també sé que -com tothom- tinc un límit i aquell dia ja l'havia traspassat. Tornar a casa era del tot inviable així que vaig dormir a casa d'uns amics.

L'endemà al matí les màquines llevaneus havien fet la seva feina i la majoria de carreteres eren transitables. Era el moment de recórrer l'Empordà per veure com estava la situació. Amb mitja comarca a les fosques, la frontera tallada i la N-II col·lapsada pels camions la feina estava assegurada. Demà, la segona part :) FOTOS/ROGER LLEIXÀ