Fa uns quants anys vaig iniciar uns petits viatges per terres catalanes de curta duració, amb la intenció de desconnectar del dia a dia de la feina i realitzar reportatges més personals. Eren viatges curts, de no més de tres dies, en cotxe, sol, i sense cap planificació. La meva primera destinació: Bellver de Cerdanya. No sabria pas dir el perquè d'aquesta tria, era ben bé una elecció sobre mapa.
Després d'alguns centenars de kilòmetres em vaig plantar al poble. Era força bonic, amb poca gent pels carrers i una carnisseria de les de sempre. Després de reservar una habitació en un hostal vaig agafar el cotxe i càmera en mà em vaig disposar a fotografia la zona. Vaig anar a un poblet abandonat, vaig fotografiar ermites variades, una mica de paisatge... i me'n vaig anar a dormir amb un regust amarg de boca. Alguna cosa passava. A totes les fotografies hi mancava la vida. Eren pedres. Només pedres.
Recordo que em vaig aixecar enfadat. Vaig pagar l'habitació i me'n vaig anar. Encara tenia tot el matí per voltar per la zona -la intenció era marxar ben dinat cap a casa- però tenia els ànims per terra i no sabia com afrontar la situació. Com podia ser? Portava anys fotografiant persones. Perquè allà, en un petit poble de la Cerdanya, em costava tant? La resposta era senzilla. Estava sol, no tenia el recolzament d'un mitjà de comunicació al darrera. Feia fotos per mi... només per mi.
I bé, quant ja me n'anava tot frustrat cap a casa vaig veure a sobre d'un turonet una petita ermita. Realment era molt bonica i vaig pensar que ja que hi era era bo de fotografiar-la per l'arxiu. I així ho vaig fer. Però al arribar a dalt del turonet hi havia un home assegut en una gran pedra. Li vaig dir bon dia i ell em va correspondre la salutació. Dins del meu cap ja estava visualitzant la imatge. Necessitava fer-la. Així que vaig fotografiar l'ermita i m'hi vaig acostar. Recordo que vam intercanviar algunes paraules sobre el temps i llavors, de dins meu em va sortir: "Perdoni, em deixaria que li fes una fotografia?" i -per sorpresa meva- em va dir que sí. Vaig enquadrar i disparar. Li vaig agrair l'amabilitat i em vaig acomiadar. Recordo bé el que vaig sentir tot baixant aquell turonet. Em vaig sentir feliç. Molt feliç. Havia perdut la por a anar sol. FOTO/ROGER LLEIXÀ
Després d'alguns centenars de kilòmetres em vaig plantar al poble. Era força bonic, amb poca gent pels carrers i una carnisseria de les de sempre. Després de reservar una habitació en un hostal vaig agafar el cotxe i càmera en mà em vaig disposar a fotografia la zona. Vaig anar a un poblet abandonat, vaig fotografiar ermites variades, una mica de paisatge... i me'n vaig anar a dormir amb un regust amarg de boca. Alguna cosa passava. A totes les fotografies hi mancava la vida. Eren pedres. Només pedres.
Recordo que em vaig aixecar enfadat. Vaig pagar l'habitació i me'n vaig anar. Encara tenia tot el matí per voltar per la zona -la intenció era marxar ben dinat cap a casa- però tenia els ànims per terra i no sabia com afrontar la situació. Com podia ser? Portava anys fotografiant persones. Perquè allà, en un petit poble de la Cerdanya, em costava tant? La resposta era senzilla. Estava sol, no tenia el recolzament d'un mitjà de comunicació al darrera. Feia fotos per mi... només per mi.
I bé, quant ja me n'anava tot frustrat cap a casa vaig veure a sobre d'un turonet una petita ermita. Realment era molt bonica i vaig pensar que ja que hi era era bo de fotografiar-la per l'arxiu. I així ho vaig fer. Però al arribar a dalt del turonet hi havia un home assegut en una gran pedra. Li vaig dir bon dia i ell em va correspondre la salutació. Dins del meu cap ja estava visualitzant la imatge. Necessitava fer-la. Així que vaig fotografiar l'ermita i m'hi vaig acostar. Recordo que vam intercanviar algunes paraules sobre el temps i llavors, de dins meu em va sortir: "Perdoni, em deixaria que li fes una fotografia?" i -per sorpresa meva- em va dir que sí. Vaig enquadrar i disparar. Li vaig agrair l'amabilitat i em vaig acomiadar. Recordo bé el que vaig sentir tot baixant aquell turonet. Em vaig sentir feliç. Molt feliç. Havia perdut la por a anar sol. FOTO/ROGER LLEIXÀ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada